Només el fet de pensar o llegir sobre el badall ja et fa badallar.
Tot hi així, la raó per la qual badallem és una mica misteriosa. Hi ha molts poc estudis sobre el badall perquè per la majoria de les persones badallar no els hi representa cap problema. Aquesta és una llista d'algunes coses que sabem sobre els badalls:
- La duració mitjana d'un badall és de 6 segons.
- En els humans, el primer badall es dóna a les onze setmanes de gestació, és a dir, ABANS de néixer.
- El badall comença a ser contagiós entre el primer i segon any de vida.
- La part del cervell que juga un paper important en el badall és l'hipotàlem. Estudis mostren que alguns neurotransmissors (per exemple, dopamina, aminoàcid exitatòri, òxid nítric) i neuropèptids incrementen el badall si són injectats dins l'hipotàlem d'animals.
Ja se saps que quan un està avorrit, badalla. Científics han confirmat aquesta observació comparant el número de badalls en estudiants de 17 a 19 anys els quals miraven vídeos musicals amb uns altres que miraven un vídeo sobre la comprovació dels colors de la pantalla. Com es pot esperar, els estudiants que miraven la comprovació de colors badallaven més (5,78 badalls en 30 minuts) que no pas els que miraven la MTV (3,41 badalls en 30 minuts). A més, els que miraven la comprovació de colors tenien un badall més llarg. Una altre cosa curiosa que també van trobar, va ser que els badalls dels nois eren més llargs que els de les noies.
tota aquesta informació treta d'altres blogs i paàgines d'internet és interessantíssima ja que aquest tema em fascina i el fet que els badalls es contagiin em sorpren enormement. m'encanta badallar i penso que tothom sent una grata sensació quan ho experimenta.
però com he pogut llegir, queda molt per aprendre i estudiar dels badalls i saber amb certesa el perquè s'encomanen.
Sílvia M. Closas
miércoles, 13 de enero de 2010
domingo, 10 de enero de 2010
origens de la reflexió: realitat o somni?
Portem uns mesos junts, ens hem conegut i convivim dia a dia…
Des de el setembre les nostres vides han canviat. Entre d’altres se suposa que hem madurat i estem aprenent a reflexionar ja sigui com a psicòlegs en formació o imprescindible, com a persones. Però per aprendre que és la reflexió, la qual l’estem practicant contínuament, dia a dia, per buscar el vertader origen d’aquesta ens hem de remuntar fins al mateixos orígens de l’home.
Des de el mateix dia en que l’home va ser home, han rondat temes per les nostres ments com ara perquè els homes i les dones no es porten bé o perquè tenim somnis.
No podem buscar l’origen de la reflexió en un lloc en concret, ni una cultura. Tot allò que ens envolta i posseeix el poder de l’observació han determinat en el qüestionament absolut.
Moltes de les reflexions amb els anys han pogut ser ratificades o demostrades científicament, si més no en la seva parcialitat.
Un exemple en son els somnis. Els somnis són una qüestió interessant en quan a la reflexió i interpretació. Molts autors n’han parlat al llarg dels anys, un dels grans ha estat i és Sigmund Freud i la seva interpretació sovint sexual dels somnis.
Aquesta part és al més abstracte, en la que més ens podem esplaiar i deixar-nos endur per la ment i els seus deliris. Però també en trobem una part més científica que serien les fases en que la nostra consciencia o inconsciència ens permeten volar i alliberar la ment. No controlar els pensaments o controlar-los sense adonar-nos.
Son els somnis una reflexió de la realitat duta a terme pel l’inconscient? O pel conscient?
Hi ha moltes teories, opinions i incerteses, però els somnis són reals? Nosaltres som reals? Què és la realitat i com sabem que és real i no un somni, el qual no sabem fins a quin punt es real i si existeix en realitat? No el podem tocar, si els sentits no ho perceben com podem saber que hi és i tot i poder percebre-ho amb algun dels sentits com podem saber que tot no és abstracte?
Des de el setembre les nostres vides han canviat. Entre d’altres se suposa que hem madurat i estem aprenent a reflexionar ja sigui com a psicòlegs en formació o imprescindible, com a persones. Però per aprendre que és la reflexió, la qual l’estem practicant contínuament, dia a dia, per buscar el vertader origen d’aquesta ens hem de remuntar fins al mateixos orígens de l’home.
Des de el mateix dia en que l’home va ser home, han rondat temes per les nostres ments com ara perquè els homes i les dones no es porten bé o perquè tenim somnis.
No podem buscar l’origen de la reflexió en un lloc en concret, ni una cultura. Tot allò que ens envolta i posseeix el poder de l’observació han determinat en el qüestionament absolut.
Moltes de les reflexions amb els anys han pogut ser ratificades o demostrades científicament, si més no en la seva parcialitat.
Un exemple en son els somnis. Els somnis són una qüestió interessant en quan a la reflexió i interpretació. Molts autors n’han parlat al llarg dels anys, un dels grans ha estat i és Sigmund Freud i la seva interpretació sovint sexual dels somnis.
Aquesta part és al més abstracte, en la que més ens podem esplaiar i deixar-nos endur per la ment i els seus deliris. Però també en trobem una part més científica que serien les fases en que la nostra consciencia o inconsciència ens permeten volar i alliberar la ment. No controlar els pensaments o controlar-los sense adonar-nos.
Son els somnis una reflexió de la realitat duta a terme pel l’inconscient? O pel conscient?
Hi ha moltes teories, opinions i incerteses, però els somnis són reals? Nosaltres som reals? Què és la realitat i com sabem que és real i no un somni, el qual no sabem fins a quin punt es real i si existeix en realitat? No el podem tocar, si els sentits no ho perceben com podem saber que hi és i tot i poder percebre-ho amb algun dels sentits com podem saber que tot no és abstracte?
domingo, 27 de diciembre de 2009
el fascinant món de la gestació
en un principi, vaig escollir el grau en psicologia perquè m'agrada i a demés m'encanten els gossos i l'etologia. La única possibilitat que tinc de poder-m'hi dedicar professionalment i amb un títol sota el braç és aquest.
però de fa un temps cap a aquí, estic molt intrigada amb el tema de la gestació, els embarassos i els infants.
estava molt segura del meu futur professional i del que m'agradava. ara segueixo estan segura del que m'agrada i segueixo sabent el que vull però amb la sort de que actualment m'agrada el que faig i el que estudio.
la gestació és un tema que em fascina i els videos que hem vist són increïbles.
m'ancanta saber més i més sobre això i em sento molt encuriosida.
aquí un link d'un video que m'ha agradat molt!
http://www.youtube.com/watch?v=wKr5aJ6P1kU&feature=fvw
Sílvia M. Closas
però de fa un temps cap a aquí, estic molt intrigada amb el tema de la gestació, els embarassos i els infants.
estava molt segura del meu futur professional i del que m'agradava. ara segueixo estan segura del que m'agrada i segueixo sabent el que vull però amb la sort de que actualment m'agrada el que faig i el que estudio.
la gestació és un tema que em fascina i els videos que hem vist són increïbles.
m'ancanta saber més i més sobre això i em sento molt encuriosida.
aquí un link d'un video que m'ha agradat molt!
http://www.youtube.com/watch?v=wKr5aJ6P1kU&feature=fvw
Sílvia M. Closas
domingo, 13 de diciembre de 2009
Religió o masclisme?
Fa uns dies vaig llegir un article a la vanguardia.
Una dona musulmana, parlava sobre el seu país, la vida allà i la seva religió entre d’altres.
És increïble com aquella dona explica la situació de les dones en el seu país. Qualsevol home pot maltractar a qualsevol dona de la seva família, ja pot ser per honor, per sentir-se superior, etc.
Aquella dona tot i viure la religió del seu país i haver-se casat amb 14 anys, i amb poc més de 25 ja tenir 3 o 4 fills, va tenir una gran sort, ja que es va casar amb un home que la respecta i la recolza en la seva lluita contra aquesta situació d’injustícia cap a les dones.
Viu en un constant perill. Canvia d’horaris, rutes, telèfon i cotxe molt sovint. I la seva agenda personal no la pot veure ningú més que ella mateixa.
Ha creat escoles refugi per dones maltractades i es considera d’ideologia lliberal.
Porta tota la vida lluitant contra les idees del seu país i la seva “religió” ja que considera que les costums s’han estereotipat i com a excusa han creat aquesta religió.
Diu que les dones abans vestien com a occident, però a partir dels anys 70/80 a causa d’una dictadura, el país va començar a retrocedir ideològicament.
Per tant, es realment una religió, la que defensa que les dones siguin pitjor que un zero a l’esquerra i en la qual el 96% aprox. De les dones violades estiguin a la presó acusades d’adulteri?
Una religió en la que es desprecia i repudia a qualsevol ésser viu, es pot considerar una religió?
La religió segons el meu punt de vista la creen les persones per la necessitat de creure que ells mateixos no són els responsables de les seves males experiències i per tal de trobar quelcom que ens faci seguir endavant. Però fins a quin punt es pot permetre que una manera de viure o de ser es generalitzi fins al punt que el maltractament es torni una costum o qüestió d’honor?
És possible que el fet de que les dones hagin d’anar amb burka o puguin ser maltractades, sigui a causa de les inseguretats dels homes?
És realment religió o quin és el motiu d’aquesta religió?
Sílvia M. Closas
Una dona musulmana, parlava sobre el seu país, la vida allà i la seva religió entre d’altres.
És increïble com aquella dona explica la situació de les dones en el seu país. Qualsevol home pot maltractar a qualsevol dona de la seva família, ja pot ser per honor, per sentir-se superior, etc.
Aquella dona tot i viure la religió del seu país i haver-se casat amb 14 anys, i amb poc més de 25 ja tenir 3 o 4 fills, va tenir una gran sort, ja que es va casar amb un home que la respecta i la recolza en la seva lluita contra aquesta situació d’injustícia cap a les dones.
Viu en un constant perill. Canvia d’horaris, rutes, telèfon i cotxe molt sovint. I la seva agenda personal no la pot veure ningú més que ella mateixa.
Ha creat escoles refugi per dones maltractades i es considera d’ideologia lliberal.
Porta tota la vida lluitant contra les idees del seu país i la seva “religió” ja que considera que les costums s’han estereotipat i com a excusa han creat aquesta religió.
Diu que les dones abans vestien com a occident, però a partir dels anys 70/80 a causa d’una dictadura, el país va començar a retrocedir ideològicament.
Per tant, es realment una religió, la que defensa que les dones siguin pitjor que un zero a l’esquerra i en la qual el 96% aprox. De les dones violades estiguin a la presó acusades d’adulteri?
Una religió en la que es desprecia i repudia a qualsevol ésser viu, es pot considerar una religió?
La religió segons el meu punt de vista la creen les persones per la necessitat de creure que ells mateixos no són els responsables de les seves males experiències i per tal de trobar quelcom que ens faci seguir endavant. Però fins a quin punt es pot permetre que una manera de viure o de ser es generalitzi fins al punt que el maltractament es torni una costum o qüestió d’honor?
És possible que el fet de que les dones hagin d’anar amb burka o puguin ser maltractades, sigui a causa de les inseguretats dels homes?
És realment religió o quin és el motiu d’aquesta religió?
Sílvia M. Closas
sábado, 5 de diciembre de 2009
LeS NeUrOnEs MiRaLL*
És un dels descobriments més recents i intrigants. aquestes es troben en l'àrea premotora del cervell, i s'activen quan realitzem una acció o quan veiem a un altre realitzar-la. Es creu que aquestes neurones augmenten la capacitat d'empatitzar.
S'ha arribat a conclusions com ara que aquestes són fonamentals per a reconèixer les accions realitzades per altres individus.
per tant, en els estudis més recents es diu que els malalts d'autisme tenen una mancança d'activació d'aquestes.
Així doncs, aquestes són, segons es veu, esencials per al desenvolupament humà, ja que sense aquestes no tindiem la opció d'imitar i aprendre de noves situacions que succeeixen als demés.
És molt curios el fet que aquestes siguin indispensables per a un correcte desenvolupament ja que sembla del tot increible que tinguem, físicament, quelcom que justifica els nostres estats emocionals. Però no els nostres pròpis, sinó que, ens ofereix la posssiblitat de justificar les nostres emocions que són provocades pels estats dels demés.
Sílvia M. Closas
S'ha arribat a conclusions com ara que aquestes són fonamentals per a reconèixer les accions realitzades per altres individus.
per tant, en els estudis més recents es diu que els malalts d'autisme tenen una mancança d'activació d'aquestes.
Així doncs, aquestes són, segons es veu, esencials per al desenvolupament humà, ja que sense aquestes no tindiem la opció d'imitar i aprendre de noves situacions que succeeixen als demés.
És molt curios el fet que aquestes siguin indispensables per a un correcte desenvolupament ja que sembla del tot increible que tinguem, físicament, quelcom que justifica els nostres estats emocionals. Però no els nostres pròpis, sinó que, ens ofereix la posssiblitat de justificar les nostres emocions que són provocades pels estats dels demés.
Sílvia M. Closas
miércoles, 25 de noviembre de 2009
La ReTRoAlimEntAciÓ
Existeixen dos tipus de sistemes. Els no realimentats o de llaç obert i els realimentat o de llaç tancat.
La realimentació és un mecanisme, un procés en el que la señal es mou dins un sistema i torna al principi d'aquest ell mateix. En un sistema de control, aquest té entrades i sortides. Quan aqesta senyal que ha sortit, torna a entrar i així es produeix la retroalimentació. per ser més clars, és la informació que rep l'emisor de la seva propia comunicació i que li transment el receprot.
La realimentació i la autorregulació estàn íntimament relacionades.
posem a prova 3 fases:
La primera fase consisteix en que mentre la persona explica, nosaltres prestem molta atenció a les seves paraules i inclús al final de l’explicació li fem preguntes.
La segona fase consisteix a, progressivament desviar l’atenció del que explica i xerrar amb els companys o bé estar pendents d’altres coses.
La tercera fase és tan senzilla com que la persona que explica, ho faci de cares a la pissarra o la paret, és a dir d’esquenes a la gent a la qual esmenta la seva història.
Un cop acabada aquesta prova l’alumne/a en qüestió ens confessa que s’ha sentit més malament quan ens explicava la seva història de cares a la pissarra que no pas quan no l’escoltàvem (fase 2).
Això succeeix perquè l’espècie humana necessita el contacte, ni que sigui visual, per tal de sentir-se satisfet quan explica quelcom. Encara que sigui una persona tímida, necessitem el contacte, és a dir, el feedback per tal de ser conscients de l’existència d’aquesta comunicació i de que els demés la reben d’una manera entenedora.
Hem empatitzat en moments o situacions de les quals no en som conscients fins que no ens hi trobem. Per exemple, tenir un petit incident amb una professora a causa de que hi havia molt de xivarri i no varem saber empatitzar amb ella i no varem ser prou conscients del que passava. No només és una falta de respecte cap a l’altre persona sinó que anant més enllà hem pogut comprovar que en l’estat emocional d’aquella persona pot haver quelcom que es destrontolli i el desmotivi.
Un cop dit i aclarit tot, em ronda pel cap una qüestió.
segons vam comprovar i "debatir" a classe hi ha gent que prefereix no veure a la gent a la qual està explicant. Així doncs a través d'una explicació d'aquest tipus podem saber si aquesta persona té algún problema més enllà de la timidesa ja que per timidesa, les persones tenim igualment aquesta necessitat de comunicació i informació de la nosra propia comunicació. Així doncs podem deduir que una persona que prefereix saber que no l'escolten però que tampoc la veuen té algun tipus de problema més enllà de la vergonya...?? no trobo una resposta o explicació a com entendre una persona que no té la necessitat de comunicar-se i retroalimentar-se amb els demés. Que ronda pel cap d'aquella persona? no té la necessitat i la mancança de saber si se l'entén quan parla? que la motiva a no interessar-se pel que expressa i que els demés si els hi interessa? és possible que hi hagi gent sense aquesta necessitat o necessàriament hi ha un rerefons...?
Sílvia M Closas
La realimentació és un mecanisme, un procés en el que la señal es mou dins un sistema i torna al principi d'aquest ell mateix. En un sistema de control, aquest té entrades i sortides. Quan aqesta senyal que ha sortit, torna a entrar i així es produeix la retroalimentació. per ser més clars, és la informació que rep l'emisor de la seva propia comunicació i que li transment el receprot.
La realimentació i la autorregulació estàn íntimament relacionades.
posem a prova 3 fases:
La primera fase consisteix en que mentre la persona explica, nosaltres prestem molta atenció a les seves paraules i inclús al final de l’explicació li fem preguntes.
La segona fase consisteix a, progressivament desviar l’atenció del que explica i xerrar amb els companys o bé estar pendents d’altres coses.
La tercera fase és tan senzilla com que la persona que explica, ho faci de cares a la pissarra o la paret, és a dir d’esquenes a la gent a la qual esmenta la seva història.
Un cop acabada aquesta prova l’alumne/a en qüestió ens confessa que s’ha sentit més malament quan ens explicava la seva història de cares a la pissarra que no pas quan no l’escoltàvem (fase 2).
Això succeeix perquè l’espècie humana necessita el contacte, ni que sigui visual, per tal de sentir-se satisfet quan explica quelcom. Encara que sigui una persona tímida, necessitem el contacte, és a dir, el feedback per tal de ser conscients de l’existència d’aquesta comunicació i de que els demés la reben d’una manera entenedora.
Hem empatitzat en moments o situacions de les quals no en som conscients fins que no ens hi trobem. Per exemple, tenir un petit incident amb una professora a causa de que hi havia molt de xivarri i no varem saber empatitzar amb ella i no varem ser prou conscients del que passava. No només és una falta de respecte cap a l’altre persona sinó que anant més enllà hem pogut comprovar que en l’estat emocional d’aquella persona pot haver quelcom que es destrontolli i el desmotivi.
Un cop dit i aclarit tot, em ronda pel cap una qüestió.
segons vam comprovar i "debatir" a classe hi ha gent que prefereix no veure a la gent a la qual està explicant. Així doncs a través d'una explicació d'aquest tipus podem saber si aquesta persona té algún problema més enllà de la timidesa ja que per timidesa, les persones tenim igualment aquesta necessitat de comunicació i informació de la nosra propia comunicació. Així doncs podem deduir que una persona que prefereix saber que no l'escolten però que tampoc la veuen té algun tipus de problema més enllà de la vergonya...?? no trobo una resposta o explicació a com entendre una persona que no té la necessitat de comunicar-se i retroalimentar-se amb els demés. Que ronda pel cap d'aquella persona? no té la necessitat i la mancança de saber si se l'entén quan parla? que la motiva a no interessar-se pel que expressa i que els demés si els hi interessa? és possible que hi hagi gent sense aquesta necessitat o necessàriament hi ha un rerefons...?
Sílvia M Closas
miércoles, 18 de noviembre de 2009
Sobre la teoria de la motivació…
Perquè ens movem les persones.. per causalitat o motivació? Es cert que podem pensar quelcom que volem fer de manera autònoma. Per ex. Aixecar un braç. I aparentment no hi ha una causa, simplement la motivació de pensar-ho i aconseguir-ho, però clar, el fet de pensar-ho i tot seguit aixecar el braç, aixecar el braç és la causa de pensar, que a la vegada és una motivació.
Així doncs no poden conviure aquestes dues?... el filòsof Franksvon Kutschera descarta totalment la causalitat tancada, però no és un posicionament molt extremista? Penso que es complementen ja que veig que l’una sense l’altre no es donaria... és més, és evident que ens movem per motivacions varies. Però sovint actuem de forma que responem a una altre acció, és a dir per causa-efecte... així doncs, és necessari mostrar-se tan radical enfront aquests dos fenòmens?
Un exemple és el reportatge mostrat a classe, on és veuen una sèrie de nens motivats a abandonar les seves cases o famílies per causes diverses... i és aquí on veiem que aquests dos possiblement es complementen, o si més no, això sembla...
Penso que es un tema interessant... representa que hem de tenir la ment oberta a totes noves informacions i experiències... però els especialistes no ho fan... com hem d’entendre doncs nosaltres les noves generacions els antics pensaments i teories? No poden complementar-se unes i altres??
Sílvia M. Closas
Així doncs no poden conviure aquestes dues?... el filòsof Franksvon Kutschera descarta totalment la causalitat tancada, però no és un posicionament molt extremista? Penso que es complementen ja que veig que l’una sense l’altre no es donaria... és més, és evident que ens movem per motivacions varies. Però sovint actuem de forma que responem a una altre acció, és a dir per causa-efecte... així doncs, és necessari mostrar-se tan radical enfront aquests dos fenòmens?
Un exemple és el reportatge mostrat a classe, on és veuen una sèrie de nens motivats a abandonar les seves cases o famílies per causes diverses... i és aquí on veiem que aquests dos possiblement es complementen, o si més no, això sembla...
Penso que es un tema interessant... representa que hem de tenir la ment oberta a totes noves informacions i experiències... però els especialistes no ho fan... com hem d’entendre doncs nosaltres les noves generacions els antics pensaments i teories? No poden complementar-se unes i altres??
Sílvia M. Closas
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
