La ReTRoAlimEntAciÓ

Existeixen dos tipus de sistemes. Els no realimentats o de llaç obert i els realimentat o de llaç tancat.
La realimentació és un mecanisme, un procés en el que la señal es mou dins un sistema i torna al principi d'aquest ell mateix. En un sistema de control, aquest té entrades i sortides. Quan aqesta senyal que ha sortit, torna a entrar i així es produeix la retroalimentació. per ser més clars, és la informació que rep l'emisor de la seva propia comunicació i que li transment el receprot.
La realimentació i la autorregulació estàn íntimament relacionades.


posem a prova 3 fases:
La primera fase consisteix en que mentre la persona explica, nosaltres prestem molta atenció a les seves paraules i inclús al final de l’explicació li fem preguntes.
La segona fase consisteix a, progressivament desviar l’atenció del que explica i xerrar amb els companys o bé estar pendents d’altres coses.
La tercera fase és tan senzilla com que la persona que explica, ho faci de cares a la pissarra o la paret, és a dir d’esquenes a la gent a la qual esmenta la seva història.

Un cop acabada aquesta prova l’alumne/a en qüestió ens confessa que s’ha sentit més malament quan ens explicava la seva història de cares a la pissarra que no pas quan no l’escoltàvem (fase 2).
Això succeeix perquè l’espècie humana necessita el contacte, ni que sigui visual, per tal de sentir-se satisfet quan explica quelcom. Encara que sigui una persona tímida, necessitem el contacte, és a dir, el feedback per tal de ser conscients de l’existència d’aquesta comunicació i de que els demés la reben d’una manera entenedora.

Hem empatitzat en moments o situacions de les quals no en som conscients fins que no ens hi trobem. Per exemple, tenir un petit incident amb una professora a causa de que hi havia molt de xivarri i no varem saber empatitzar amb ella i no varem ser prou conscients del que passava. No només és una falta de respecte cap a l’altre persona sinó que anant més enllà hem pogut comprovar que en l’estat emocional d’aquella persona pot haver quelcom que es destrontolli i el desmotivi.


Un cop dit i aclarit tot, em ronda pel cap una qüestió.
segons vam comprovar i "debatir" a classe hi ha gent que prefereix no veure a la gent a la qual està explicant. Així doncs a través d'una explicació d'aquest tipus podem saber si aquesta persona té algún problema més enllà de la timidesa ja que per timidesa, les persones tenim igualment aquesta necessitat de comunicació i informació de la nosra propia comunicació. Així doncs podem deduir que una persona que prefereix saber que no l'escolten però que tampoc la veuen té algun tipus de problema més enllà de la vergonya...?? no trobo una resposta o explicació a com entendre una persona que no té la necessitat de comunicar-se i retroalimentar-se amb els demés. Que ronda pel cap d'aquella persona? no té la necessitat i la mancança de saber si se l'entén quan parla? que la motiva a no interessar-se pel que expressa i que els demés si els hi interessa? és possible que hi hagi gent sense aquesta necessitat o necessàriament hi ha un rerefons...?


Sílvia M Closas

Sobre la teoria de la motivació…

Perquè ens movem les persones.. per causalitat o motivació? Es cert que podem pensar quelcom que volem fer de manera autònoma. Per ex. Aixecar un braç. I aparentment no hi ha una causa, simplement la motivació de pensar-ho i aconseguir-ho, però clar, el fet de pensar-ho i tot seguit aixecar el braç, aixecar el braç és la causa de pensar, que a la vegada és una motivació.

Així doncs no poden conviure aquestes dues?... el filòsof Franksvon Kutschera descarta totalment la causalitat tancada, però no és un posicionament molt extremista? Penso que es complementen ja que veig que l’una sense l’altre no es donaria... és més, és evident que ens movem per motivacions varies. Però sovint actuem de forma que responem a una altre acció, és a dir per causa-efecte... així doncs, és necessari mostrar-se tan radical enfront aquests dos fenòmens?

Un exemple és el reportatge mostrat a classe, on és veuen una sèrie de nens motivats a abandonar les seves cases o famílies per causes diverses... i és aquí on veiem que aquests dos possiblement es complementen, o si més no, això sembla...

Penso que es un tema interessant... representa que hem de tenir la ment oberta a totes noves informacions i experiències... però els especialistes no ho fan... com hem d’entendre doncs nosaltres les noves generacions els antics pensaments i teories? No poden complementar-se unes i altres??




Sílvia M. Closas

FreuD

"El estado hipótico nos ayuda a entender, no a curar".

Freud elabora la idea de que les idees estàn a l'inconscient, per tant, només es poden tractar si aconsseguim passar-les al conscient.

La qüestió és... com poden passar les idees al conscient si desconeixem per complert l'inconscient?
Per aquest l'unica manera d'aconsseguir apropar-nos-hi és a traves dels somnis, els quals sovint posseeixen un alt contingut sexual.
És cert, segons tinc entès, que la major part dels somnis són en "clau", és a dir, quelcom que somiem té un doble sentit en el nostre inconscient puix que sovint quan ens llevem no entenem el contingut del que possiblement volia transmentre'ns l'inconscient.

casualment em va arribar la petició d'un familiar que em preguntava si una experiència onírica en una situació de por tenia quelcoma veure amb la realitat.
jo, evidentment, no vaig saber respondre; però aquest fet em va alterar i em vaig posar a reflexionar sobre si nosaltres, les persones, tenim realment el control o poder de manipular o no els nostres somnis o si més no els nostres pensaments.
segurament, sota el meu punt de vista, els nostres pensaments són dominats per nosaltres mateixos, si, però fins a cert punt, ja que d'una manera o altre intenten sortir cap al conscient. Però... llavors en quin moment alliberem la ment? si fins i tot quan dormim està en funcionament...



sílvia M. Closas